viernes, 12 de diciembre de 2008

Por de tindre por

Qui deia allò de que la vida és per als valents? Perquè tinc la sensació de que en aquests moments històrics ser valent vindria a ser com un irresponsable malinformat. O vaja, potser és algú que viu fora de tota angúnia de treball o hipoteca, o sigui, funcionaris i treballadors de La Caixa.

Perquè costa molt tirar endavant amb una mica de coratge, tenint en compte l’esforç mediàtic per acollonir-nos. Fascinant la psicologia humana que converteix un incident en un drama i aquest en una tragèdia grega, on tothom mor al final.


Jo vaig néixer en la postguerra, em vaig casar en la crisi del petroli, divorciar en temps de la dels 90’s i aquesta ja la veia venir fa temps.(La crisi, no el divorci)

No em ve de nou vull dir. I ja no m’hi amoïno, que els rics sempre seran rics i això em dona confiança i tranquil·litat. Clar que parlant per mi, i tenint en compte que formo part d’aquestes anomenades classes subalternes, no tinc gaires raons per mirar el futur amb optimisme. I si escolto totes les informacions del carrer o dels mitjans, les xifres de l’atur tornen a ser altíssimes i ningú té un punyetero euro per comprar-se res i tot està molt car,el menjar sobretot.

I és aleshores quan t’agafa la por. Por de ser pobre, de passar gana, de no tenir una llar on dormir encara que hipotecada, por de si podràs sobreviure. Por, simple por i aquesta por paralitza la ment i encongeix el cor.

No sóc gaire valent. Per això em fa por que se m’encomani la Por, aquesta por que es com una malaltia contagiosa. Tinc veritable por de tenir por.


Qüestió de supervivència.

Miquel Colomer

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Jo Sovint tinc por. Por de no estar a l'alçada de les circumstàncies. Por de defraudar els que més estimo o a mi mateixa. Fins i tot, por de mi, de les meves reaccions, dels meus sentiments.

Després agraeixo tenir aquestes pors que em fan créixer i millorar cada dia. Sense aquest sentiment no seríem el que som.

Per tant, és bo tenir por.

2 comentarios:

  1. Discrepo. Y te preguntarás por qué. Porque pienso que el miedo no es bueno. Nunca lo es. Lo que hemos de sentir sobre nuestras propias acciones no es miedo; es respeto por las incidencias que puedan tener sobre los demás. El miedo es uno de los sentimientos más irracionales que existen y que nos pueden conducir a entrar en un bucle de ansiedad del que no podamos salir. Del miedo general se aprovechan los más poderosos para manejar al resto de la gente. Es una arma terrible que genera reacciones de pánico y un bucle del que es casi imposible salir, por la dificultad que supone recuperar la confianza una vez perdida. Estoy plenamente convencido que la crisis actual es consecuencia de un miedo irracional, que ha hecho que se restrinja de manera totalmente imprevisible la actividad económica normal. Con todo esto no quiero decir que no se tenga que tener miedo nunca: al contrario, es un elemento de supervivencia esencial para momentos muy concretos, pero que no se puede incrustar en nuestro quehacer diario como un elemento de convivencia más.

    ResponderEliminar
  2. Juanjo... Tú discrepando?? No me lo creo... Jajajaja!Como bien comenté en el escrito; agradezco tener miedos porque me hacen crecer y mejorar cada día... Me refiero a los pequeños miedos del día a día...Por supuesto que hay miedos que no es bueno tener, miedos que hacen que te dejes manipular, miedos que te paralizan, que te traumatizan, como la claustrofobia por ejemplo... Me sorprende que te tomes mis textos al pie de la letra y no les busques el sentido "filosófico"... Un abrazo!

    ResponderEliminar