Perquè costa molt tirar endavant amb una mica de coratge, tenint en compte l’esforç mediàtic per acollonir-nos. Fascinant la psicologia humana que converteix un incident en un drama i aquest en una tragèdia grega, on tothom mor al final.
Jo vaig néixer en la postguerra, em vaig casar en la crisi del petroli, divorciar en temps de la dels 90’s i aquesta ja la veia venir fa temps.(La crisi, no el divorci)
No em ve de nou vull dir. I ja no m’hi amoïno, que els rics sempre seran rics i això em dona confiança i tranquil·litat. Clar que parlant per mi, i tenint en compte que formo part d’aquestes anomenades classes subalternes, no tinc gaires raons per mirar el futur amb optimisme. I si escolto totes les informacions del carrer o dels mitjans, les xifres de l’atur tornen a ser altíssimes i ningú té un punyetero euro per comprar-se res i tot està molt car,el menjar sobretot.
I és aleshores quan t’agafa la por. Por de ser pobre, de passar gana, de no tenir una llar on dormir encara que hipotecada, por de si podràs sobreviure. Por, simple por i aquesta por paralitza la ment i encongeix el cor.
No sóc gaire valent. Per això em fa por que se m’encomani la Por, aquesta por que es com una malaltia contagiosa. Tinc veritable por de tenir por.
Qüestió de supervivència.
Miquel Colomer
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
